El Palau Episcopal de Girona : mil anys d'història d'un laberint arquitectònic / Josep M. Nolla, Jordi Sagrera i Aradilla, Miquel Àngel Fumanal i Pagès, Narcís Soler i Masferrer
Girona : Museu d'Art de Girona, [2024]
277 p. : il. ; 30 cm
Bibliografia.
ISBN 9788410393264
Des de la seva obertura al públic, l'any 1979, l'antic Palau Episcopal de Girona és la seu del Museu d'Art de Girona. Es tracta d'un edifici imponent, una veritable joia de l'arquitectura medieval i, essent la casa del bisbe, el principal centre de poder de la ciutat de Girona durant segles. Ha viscut una història llarga i a vegades convulsa, plena de modificacions i de reformes, però sense perdre ni l'ànima del seu origen antic ni l'espectacularitat monumental que l'ha caracteritzat sempre. El llibre El Palau Episcopal de Girona. Mil anys d'història d'un laberint arquitectònic és l'estudi més complet que s'ha realitzat mai d'aquest edifici extraordinari. Un edifici que és un "laberint", com indica el títol, perquè a l'estructura original, aixecada al segle XII, s'hi han anat incorporant diversos cossos i elements, modificant estructures i afegint motius ornamentals, a mesura que passaven els segles. L'estudi de l'edifici va ser proposat inicialment pel museu, fa uns anys, als arqueòlegs i historiadors Josep Maria Nolla i Jordi Sagrera, coneixedors profunds de la història urbana i constructiva de la ciutat de Girona, i de seguida fou incorporat també al grup d'autors l'historiador de l'art Miquel Àngel Fumanal. L'expertesa i la combinació d'habilitats de tots tres han permès la redacció d'una monografia que marca un abans i un després, no solament per al coneixement del palau gironí sinó per a tota la recerca al voltant de les residències episcopals de l'edat mitjana arreu d'Europa. El llibre s'estructura en dues parts, una primera dedicada a la descripció del palau en el seu actual estat, i una segona de caràcter històric, en la qual es detallen fil per randa totes les etapes de construcció i de reformes de l'edifici durant els seus mil anys de vida. Cal destacar també la col·laboració, amb un epíleg, de qui va ser primer director del museu, el també arqueòleg Narcís Soler, que explica la darrera etapa de transformació de l'edifici durant les dècades finals del segle XX, és a dir, el seu pas de residència episcopal a museu d'art obert al públic. (Editorial).
