El Patrimoni sacre : el marc urbà / Jordi Segura Torres
Segura Torres, JordiEn:
XXXVIIè Curset jornades internacionals sobre la intervenció en el patrimoni arquitectònic. "Patrimoni sacre: permanent innovació". Barcelona : AADIPA : COAC, 2014. p. 1-3
La ponència es centra en els criteris per l' anàlisi i la intervenció en l' entorn en el que s'ubica o pertany el patrimoni sacre, es a dir el seu espai públic exterior immediat. Des del Departament de Territori i Sostenibilitat, potenciem una política de recuperació dels Centres Històrics basada en la renovació i millora del seu espai públic, com el pla horitzontal comú, contemplant la ciutat amb una visió de conjunt. De l' anàlisi i l'estudi de l'evolució històrica i urbana de cada lloc, que és clau per poder plantejar-hi el seu llenguatge urbà més adient, es desprèn la importància i el protagonisme del patrimoni sacre - l' església- , tant en l' origen, el creixement i l'organització de les viles i conjunts urbans. El criteri de tractament dels paviments respondrà a les necessitats, constructives i funcionals, de cada conjunt urbà s' adaptarà a la seva morfologia i serà l' expressió de la seva identitat. Però hi haurà també d' incorporar la presència i funció dels elements singulars, com l' església , que té, històricament, un rol principal en la vida urbana. L'edifici de l'església no sols té aquest paper social, sinó que es converteix en el símbol del lloc, en el monument més representatiu, tant a escala urbana com a escala de la imatge exterior del poble o ciutat dins del paisatge , destacant la subtil i rotunda presència del campanar. Qualsevol poble o nucli urbà compte amb la seva plaça o amb un espai exterior clarament vinculat a l'edifici de l' església, de configuració i morfologia molt diversa, segons les particularitats del lloc, però que cal entendre per trobar com resoldre o emfatitzar el diàleg d' aquesta dins de l' entorn urbà que l' acull i per poder integrar-se en ell. Presentem dos casos concrets d' urbanització de "la plaça de l'església" La plaça de la Baranova de Tivissa, amb una església formada en diferents fases constructives en el temps, que s'han anat sumant i sobreposant ; l'última a mitjans del XVIII, i la plaça de la Catedral de Vic, amb la nova catedral neoclàssica de principi del XIX. Son dos exemples d' intervenció, en els que, el fet de tenir èpoques , premisses , circumstàncies , evolucions i solucions diferents, no és obstacle per compartir uns mateixos criteris d' entendre la ciutat , com el marc on es reflexa la seva pròpia evolució històrica, a la que l' edifici de l' església hi pertany.
