La Ciutat que recorda : memòries de guerra i dictadura a l'espai públic de Barcelona (1975-2002) [Fitxer informàtic]
/ Ricard Conesa Sánchez ; [dirigida per: Manel Risques, Jordi Guixé i Coromines]
Conesa i Sánchez, Ricard[Barcelona] : Universitat de Barcelona, 2022
Dirigida per: Risques, Manel; Guixé i Coromines, Jordi. Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània, 2022
1 recurs en línia (626 p.)
La present recerca tracta d'analitzar i estudiar els processos socials i polítics endegats al voltant de les representacions de la guerra civil i la repressió franquista que es troben a l'espai públic de la ciutat de Barcelona, ja sigui en forma de monuments memorials, noms de carrer o diades commemoratives. En el decurs d'aquests processos, diferents agents, d'acord amb la seva ideologia o interès polític, van competir per dotar d'un sentit concret al passat. Al llarg d'aquest estudi, per una banda, veurem els diferents relats impulsats des de les administracions públiques i des de diverses entitats que buscaven encabir-hi el seu propi discurs, i per l'altra, la dialèctica que s'establirà entre aquests espais de memòria i la ciutadania. En un inici, s'analitzen els principals llocs de memòria que el règim va utilitzar per commemorar la guerra civil a l'espai públic i que esdevindrien un llegat patrimonial que perduraria en democràcia. S'estudien, en particular, quatre llocs que continarien sent escenaris de rememoració col·lectiva als anys setanta: el fossat de Santa Elena del castell de Montjuïc, la plaça i el monument de la Victòria, el monument als "caídos" i el monument a José Antonio Primo de Rivera. Es farà un seguiment dels agents organitzadors i dinamitzadors de les commemoracions franquistes que tindran lloc en aquests espais durant la transició democràtica, la seva evolució, els seus discursos i la seva progressiva marginalització política. D'altra banda, es posarà el focus d'atenció en la impugnació del relat franquista sobre la guerra a través de la contestació ciutadana d'aquests espais de memòria. Paral·lelament, es veurà el mateix procés en la configuració del nomenclàtor, la impugnació popular dels noms franquistes i les reaccions de l'administració municipal fins que el primer ajuntament democràtic actuï. Ja en el període democràtic, s'analitzarà com i per què part d'aquesta simbologia franquista perdurarà a l'espai públic, les discussions que genea i les accions que es van dur a terme fins la seva retirada final. D'altra banda, s'estudia com, en la transició, l'oposició democràtica començarà a marcar nous llocs on recordar la guerra civil i la postguerra amb un discurs públic que commemorarà les víctimes del franquisme en general i la figura de Lluís Companys en particular. Alhora, comencen a veure la llum tot un seguit d'associacions d'ex-combatents republicans, antics deportats als camps nazis, d'ex-presos polítics, familiars de les persones executades pel franquisme que marquen la seva pròpia topografia commemorativa. L'espai memorial més important sobre el qual s'intervindrà arran de les reivindicacions d'aquestes associacions serà el Fossar de la Pedrera, la fossa comuna del cementiri de Montjuïc on, entre d'altres, estaven enterrades les persones executades al Camp de la Bota entre 1939 i 1952. D'altra banda, arran d'aquest moviment associatiu, s'actuarà sobre altres monuments o se n'aixecaran de nous: la reconversió del mnument als Voluntaris catalans, el monument als deportats barcelonins, el monument als brigadistes internacionals... Alguns d'aquests espais serviran d'escenari d'una pugna de relats sobre el passat en el qual xocarà el discurs republicà i antifeixista amb el discurs de la "reconciliació nacional", un discurs ideològic i moral que pretenia despolititzar el passat i diluir les diferents memòries del conflicte en una sort de "final feliç": la transició. Aquesta pugna, combinada amb el desenvolupament urbanístic de la ciutat vinculat a l'organització de grans esdeveniments, determinarà el tractament i la ubicació fora del centre urbà de monuments com la República de Viladomat, el David i Goliat de Roy Shifrin o la intervenció que es farà al Camp de la Bota. Després de superar les diferents crisis que van passar als anys noranta, algunes de les associacions que van reclamar aquestes actuacions a l'espai públic (Associació Catalana d'Ex-presos Polítics, Amical de Mauthausen, Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya, Amical dels Antics Guerrillers Espanyols a França, etc.), perviuran per reivindicar de nou el desenvolupament de polítiques de memòria, una reivindicació que es plasmarà especialment l'any 2002 amb el manifest per un Memorial Democràtic, una demanda que marcarà els inicis d'una nova etapa caracteritzada pel moviment per la recuperació de la memòria històrica, i que marca també el final d'aquesta recerca. Des de la transició fins aleshores, en un context de manca de desenvolupament de polítiques públiques de memòria, haurem vist com la configuració del record de la guerra i la repressió franquista a l'espai públic de Barcelona va restar condicionat per l'acció de l'associacionisme memorialista, el relat de la "reconciliació nacional" i el model de desenvolupament urbanístic de la ciutat." (TDX).
