português | español | français | català

logo

Database search

Database:
FONS
Search:
MUNOZ I LLORET, JOSEP MARIA []
References found:
149   [Refine the search]
Showing:
1 .. 20   in format [Default]
page 1 of 8
go to page                    


1 / 149
select
print

Bookmark and Share
Simona Levi, la política a l'era digital / text i fotografia, Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 472 (octubre 2020), p. 20-30 : il. (L'entrevista

La primera dada que Simona Levi fa constar en el seu currículum és que la revista Rolling Stone la va triar, en la seva condició de cofundadora de la plataforma Xnet i del col·lectiu 15MpaRato, com una de les 25 persones al món que estan donant forma al futur. Nascuda a Torí l'any 1966, membre d'una família d'intel·lectuals antifeixistes d'origen jueu, va estudiar teatre a l'escola de Jacques Lecoq, a París. L'any 1990, als vint-i-quatre anys, es va establir a Barcelona. Al barri del Raval va obrir un espai, Conservas, on va desplegar les seves propostes teatrals. Els seus espectacles s'han representat en teatres de tot Europa i va crear festivals com InnMotion, al CCCB. La seva faceta de directora teatral i dramaturga s'ha anat decantant en els últims anys cap a un activisme centrat en la renovació de la democràcia a l'era digital i la cultura lliure, l'ús estratègic de les eines digitals per a l'organització, la comunicació, l'acció col·lectiva i la lluita contra la corrupció. És iniciadora de projectes com Xnet o 15MpaRato, que van impulsar el judici a la cúpula de Bankia. Va ser membre del moviment del 15-M i va participar en els moviments per al dret a l'habitatge. És coautora de diversos llibres, entre els quals #FAKE YOU - Fake News i Desinformació (2019).



Matèries: Entrevistes ; Directores de teatre ; Dramaturgs ; Dona ; Militància política ; Pensament polític
Matèries: Levi, Simona (1966-....)
Àmbit:Itàlia ; Barcelona ; Catalunya
Cronologia:1966 - 2020
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



2 / 149
select
print

Bookmark and Share
Salvador Sunyer, repensar el sistema cultural / text i fotografia, Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 471 (setembre 2020), p. 23-35 : il. (L'entrevista
Notes.

Salvador Sunyer Bover (Salt, 1957) és un gestor i productor teatral i director del festival Temporada Alta, de Girona i Salt. Fill de l'escriptor i activista Salvador Sunyer i Aimeric i d'una bibliotecària, es va educar entre llibres i lectures, fins al punt que afirma que la seva gran afició és la literatura, més que el teatre. L'any 1991 va muntar, conjuntament amb Josep Domènech, Jaume Curbet i Joaquim Masó, l'empresa Bitò Produccions, des de la qual s'ha fet càrrec, entre altres projectes, de Temporada Alta-Festival de Tardor de Catalunya (que dirigeix des de l'inici, l'any 1992) i del Teatre de Salt (1997-2007). L'any 2007 va dirigir el nou Centre d'Arts Escèniques de Salt/Girona, i va elaborar un projecte d'escena catalana transfronterera amb Perpinyà, un projecte que va codirigir entre el 2009 i el 2011. Ha rebut diversos premis i reconeixements, entre els quals el premi Nacional de Teatre atorgat per la Generalitat de Catalunya.



Matèries: Entrevistes ; Directors de teatre ; Gestió cultural ; Festivals de teatre ; Teatre ; Vida cultural
Matèries: Sunyer Bover, Salvador (1957-....)
Àmbit:Girona ; Salt ; Catalunya
Cronologia:1957 - 2020
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



3 / 149
select
print

Bookmark and Share
Antoni Plasència, la Covid-19: el món com a comunitat de veïns / text i fotografia, Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 470 (juliol-agost 2020), p. 18-33 : il. (L'entrevista
Notes.

Antoni Plasència Taradach (Barcelona, 1957) és metge epidemiòleg i la seva activitat professional s'ha centrat en l'epidemiologia i la salut pública en diferents llocs directius, combinant pràctica, recerca, formació i gestió. Fill d'un pare advocat, que va ser degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona, i d'una mare francesa, d'origen jueu, que es va acabar llicenciant en Teologia, és llicenciat en Medicina per la UB, doctor per la UAB i màster en Salut Pública per la Universitat de Yale. Del 2004 al 2011 va ser Director General de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya, on va estar molt implicat en el disseny de la Llei de Salut Pública, així com en la creació de l'Agència de Salut Pública de Catalunya. D'ençà del 2014 és director general de l'Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), on encapçala un equip de 400 persones de 36 nacionalitats diferents. En aquests mesos de pandèmia ha estat assessorant els governs d'Espanya i de Catalunya.



Matèries: Entrevistes ; Metges ; Salut pública ; Epidèmies
Matèries: Plasència Taradach, Antoni (1957-....)
Àmbit:Barcelona ; Catalunya ; Espanya
Cronologia:1957 - 2020
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



4 / 149
select
print

Bookmark and Share
Oriol Nel·lo : combatre la segregació urbana / text i fotografia, Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 469 (juny 2020), p. 21-33 : il. (L'entrevista

Oriol Nel·lo (Barcelona, 1957) és geògraf especialitzat en estudis urbans i ordenació del territori. Va néixer en una família amb fortes inquietuds artístiques i culturals. Polititzat de molt jove, va estudiar Geografia i Història a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es va decantar per la Geografia, sota el mestratge d'Enric Lluch, amb qui va editar els materials de la Divisió Territorial de Catalunya de Pau Vila. És doctor en Geografia per la UAB i té un mestratge en Afers Internacionals per la Johns Hopkins University. Professionalment, ha combinat la vocació acadèmica amb la implicació en la definició de les polítiques públiques, des de la convicció que la ciència social ha de ser un coneixement aplicat. Ha estat director de l'Institut d'Estudis Metropolitans de Barcelona (1988-1999), diputat al Parlament de Catalunya (1999-2003) i secretari per a la Planificació Territorial del Govern de la Generalitat de Catalunya (2003-2011), en la conselleria dirigida per Joaquim Nadal. Actualment és membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona.



Matèries: Entrevistes ; Geògrafs ; Professors ; Urbanisme ; Planificació urbanística ; Política territorial ; Epidèmies ; Ciutats ; Pensament polític ; Vida política
Matèries: Nel·lo i Colom, Oriol (1957-....)
Àmbit:Barcelona ; Catalunya
Cronologia:1957 - 2020
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



5 / 149
select
print

Bookmark and Share
Armand de Fluvià, "El Rei ha mort, visca Catalunya" / text i fotografia. Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 467 (abril 2020), p. 22-33 : il. (L'entrevista
Notes.

Armand de Fluvià i Escorsa va néixer a Barcelona el 1931, fill d'un músic i d'una mare de família d'industrials. Llicenciat en Dret (1959), no va exercir d'advocat, sinó que es va dedicar a la genealogia i l'heràldica, que l'han ocupat al llarg de seixanta anys. Ha estat, entre 1980 i 2018, Assessor d'Heràldica i Genealogia de la Generalitat de Catalunya. Ha estat també un pioner del moviment gai a Catalunya, i ha rebut el doble reconeixement de la Creu de Sant Jordi i de la Medalla d'Honor de Barcelona. La seva activitat política es va iniciar a la Universitat, on va formar part del grup monàrquic addicte al Comte de Barcelona. Aleshores va ser empresonat en dues ocasions. El 1970 va iniciar el Moviment Gai a l'Estat espanyol, fundant el Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH). Va ser fundador i primer secretari general del Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), i de l'Institut Lambda. El 1978, a la televisió, va ser la primera persona a Espanya a manifestar públicament la seva condició d'homosexual. El 1979 va participar en la gestació de Nacionalistes d'Esquerra. És autor dels llibres S:ID:A: ¿Maldición bíblica o arma letal? i El Moviment Gai, a la clandestinitat del franquisme (1970-1975).



Matèries: Entrevistes ; Escriptors ; Genealogia ; Heràldica ; Pensament polític ; Antifranquisme ; Moviment LGBT
Matèries: Fluvià i Escorsa, Armand de (1931-....)
Àmbit:Barcelona ; Catalunya
Cronologia:[1931 - 2020]
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



6 / 149
select
print

Bookmark and Share
Mercè Tatjer, fer memòria dels barris / text i fotografiaf: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 465 (febrer 2020), p. 12-24 : il. (L'entrevista
Bibliografia.

Mercè Tatjer Mir (Barcelona, 1942) és geògrafa i historiadora, especialista en història urbana de la ciutat de Barcelona i, en particular, del seu passat industrial. Nascuda en una família menestral del barri de Sant Antoni, va exercir un temps de mestra abans d'estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, on va ser delegada de curs del SDEUB i on va coincidir amb un moment de renovació de la secció de Geografia. Va fer la seva tesi doctoral sobre el barri de la Barceloneta. Fins a la seva jubilació va ser professora de la Universitat de Barcelona, on era catedràtica de l'Escola Universitària de Formació del Professorat. En el seu doble vessant d'historiadora i activista, ha assessorat les associacions de veïns de la ciutat i ha col·laborat amb diversos grups involucrats en programes de recerca i difusió del patrimoni industrial.



Matèries: Entrevistes ; Historiadores ; Geògrafs ; Professores ; Geografia ; Urbanisme ; Barris ; Patrimoni cultural ; Memòries
Matèries: Tatjer i Mir, Mercè (1942-....)
Àmbit:Barcelona
Cronologia:1942 - 2019
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



7 / 149
select
print

Bookmark and Share
Joan Rabascall, art i comunicació / text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 462 (novembre 2019), p. 20-30 : il. (L'entrevista
Referències bibligràfiques.

Joan Rabascall (Barcelona, 1935) és un artista visual, l'obra del qual, enquadrada dins la tradició del pop europeu, es caracteritza per la crítica social. Fill d'un tipògraf, als catorze anys es va posar a treballar, mentre estudiava a l'Escola Massana. El 1962 va obtenir una beca per anar a estudiar belles arts a París, ciutat de la qual ja no va tornar. En aquells anys, viatja sovint a Londres, on descobreix el pop art anglès, i col·labora amb altres artistes catalans instal·lats a París: Miralda, Benet Rossell i Jaume Xifra. El 1966 entra en contacte amb el crític Pierre Restany i els nous realistes francesos. Si bé inicialment va practicar el collage, aviat va incorporar el fotomuntatge i la unió d'imatges i objectes en instal·lacions i sèries fotogràfiques. Rabascall ha centrat la seva obra en la crítica a la imatge mediatitzada i al model de vida imposat pels mitjans de comunicació. És autor d'una obra discreta, poc coneguda a Espanya, però exposada regularment a França, i que s'ha anat incorporant a col·leccions com la del MACBA i el Reina Sofía.



Matèries: Entrevistes ; Artistes ; Arts visuals
Matèries: Rabascall, Joan (1935-....)
Àmbit:Barcelona ; Catalunya
Cronologia:1935 - 2019
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



8 / 149
select
print

Bookmark and Share
La Identitat escindida de Jaume Sisa / Text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 461 (octubre 2019), p. 20-32 : il. (L'entrevista
Referències bibligràfiques.

Jaume Sisa (Barcelona, 1948) va néixer al barri del Poble-sec, al si d'una família treballadora, que havia perdut la guerra. Després d'una infantesa normal i feliç, estudia comerç i, als setze anys, es compra una guitarra. De formació musical autodidacta, s'uneix al Grup de Folk i tot just als 20 anys publica el seu primer disc, titulat L'home dibuixat (1968). Vinculat al panorama underground de la ciutat, el 1974 contribueix des de la sala Zeleste a fundar l'Orquestra Plateria. A partir d'aleshores, exerceix de "cantautor galàctic". El 1975 arriba el seu primer gran èxit, el disc Qualsevol nit pot sortir el sol, una cançó que forma part de l'educació sentimental de tota una generació. El 1978 fa la música per a l'espectacle Antaviana, sobre textos de Pere Calders, de la companyia teatral Dagoll Dagom, amb qui col·laborarà també a Nit de Sant Joan (1981). El 1984, decideix retirar-se, amb un doble àlbum titulat Transcantautor: última notícia. Al cap d'un temps, a Madrid, reapareix com un cantant de boleros anomenat Ricardo Solfa, una experiència no del tot reeixida. El 2001, reapareix com a Sisa amb un disc, Visca la llibertat, gravat amb Pascal Comelade. Ara, als 71 anys, ha tancat el cercle amb l'edició de totes les seves cançons i tots els seus textos, agrupats sota el títol genèric d'Els llibres galàctics, 1966-2018 (Anagrama) (...).



Matèries: Entrevistes ; Músics ; Cantants ; Música ; Artistes ; Vida cultural
Matèries: Sisa, Jaume (1948-....)
Àmbit:Barcelona ; Catalunya ; Madrid
Cronologia:1948 - 2019
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



9 / 149
select
print

Bookmark and Share
Rafael Ribó, cultura cívica i drets fontamentals / text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 459 (juliol-agost 2019), p. 18-31 : il. (L'Entrevista

Rafael Ribó i Massó (Barcelona, 1945) és, des de fa quinze anys, el síndic de Greuges de Catalunya. Darrere seu té, però, una llarga trajectòria política que s'inicia en l'oposició al franquisme, al Sindicat Democràtic d'Estudiants i a l'Assemblea de Catalunya, i perdura fins que l'any 2000 deixa la direcció d'Iniciativa per Catalunya, el moviment successor del PSUC que ell va impulsar a partir de l'any 1986. Nascut en una família benestant, el seu pare va ser un col·laborador estret de Francesc Cambó i es va haver d'exiliar durant la Guerra Civil. Va estudiar la secundària amb els Jesuïtes de Sarrià i, al mateix temps, va ser membre de l'escoltisme a l'Agrupament Escolta del Casal de Montserrat. Llicenciat en Ciències Econòmiques i Dret per la Universitat de Barcelona, va fer un màster de Ciència Política a la New School for Social Research de Nova York (1968-1970). En tornar, esdevé, de la mà del catedràtic José Antonio González Casanova, professor de la Universitat de Barcelona, on es doctora l'any 1974 amb la primera tesi llegida en català des del 1939, titulada El Concepte de "cultura política" segons Almond: a la recerca especificitat política dels pobles. La reflexió sobre el fet nacional serà l'objecte de la seva recerca acadèmica, plasmada en llibres com Sobre el fet nacional: Catalunya, Països Catalans, Estat Espanyol (Avance, 1977). Una preocupació acadèmica que és inseparable de la seva activitat política: a partir del 1970 es vincula a l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals Catalans i a l'Assemblea de Catalunya, i el 1974 ingressa al PSUC, del qual va ser membre del comitè central a partir del 1977. El 1986 accedeix a la secretaria general del PSUC, i n'impulsa la transformació en Iniciativa per Catalunya. El distanciament amb la Izquierda Unida liderada per Julio Anguita va provocar el 1997 la separació de IU i IC. El 1999 s'alia amb Pasqual Maragall per mirar de guanyar la Generalitat, però el 2000 abandona la presidència d'Iniciativa, per a la qual és escollit Joan Saura. Ha estat diputat al Parlament de Catalunya entre 1980 i 2000, amb un breu parèntesi (1993-95) en què va ser diputat per Barcelona a les Corts. El juny de 2004 va ser escollit Síndic de Greuges de Catalunya, una institució a la qual ha donat un impuls enorme en aquests quinze anys en defensa dels drets dels ciutadans, i des del qual s'ha implicat també, com a mediador, en el 'procés' català. Actualment, des del març passat, exerceix el càrrec en funcions, en espera que sigui elegit el seu successor. El 2006 va ser nomenat director de l'Institut Internacional de l'Ombudsman (IOI), i el 2009 president de la Junta Directiva Europea de l'Institut Internacional de l'Ombudsman. A més, personalment ha impulsat la creació d'una ONG, Ulls del Món, dedicada a formar oftalmòlegs a quatre països de l'Àfrica i de l'Amèrica Llatina.



Matèries: Entrevistes ; Polítics ; Pensament polític ; Vida política ; Síndic de greuges
Matèries: Ribó i Massó, Rafael (1945-....)
Àmbit:Barcelona ; Catalunya
Cronologia:1945 - 2019
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



10 / 149
select
print

Bookmark and Share
Joan Busquets, la transformació urbana com a projecte / text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 458 (juny 2019), p. 22-34 : il. (L'entrevista

Joan Busquets (El Prat de Llobregat, 1946) és un arquitecte i urbanista de renom internacional. Format a l'ETSAB, va ser un dels fundadors, amb Manuel de Solà-Morales, del Laboratori d'Urbanisme de Barcelona (LUB-UPC). Amb l'arribada de la democràcia als ajuntaments, va començar a executar plans de reforma urbanística a la perifèria barcelonina. Aquesta experiència la va traslladar, en els anys previs als Jocs Olímpics del 92, a l'Ajuntament de Barcelona, on va dirigir el departament d'Urbanisme (1983-1989) i va tirar endavant projectes com els "plans especials de reforma interior", com el de Ciutat Vella, o les àrees de nova centralitat que incloïen les àrees olímpiques, entre altres iniciatives. Ha estudiat la formació de l'Eixample i la figura de Cerdà. Des de l'any 2002 ençà és catedràtic de la Graduate School of Design de Harvard. Des del seu despatx professional de Barcelona projecta des de fa trenta anys plans i projectes urbanístics per a moltes ciutats d'Europa i d'arreu. El 2011 va ser guardonat amb el premi Erasmus per la seva obra en el camp de l'urbanisme i l'espai públic. Fa poc ha publicat, en versió catalana, el seu llibre Barcelona: Evolució urbanística d'una ciutat compacta, editat abans en castellà, anglès i mandarí (...).



Matèries: Entrevistes ; Arquitectes ; Urbanisme ; Transformació urbana ; Ajuntament ; Planificació urbanística
Matèries: Busquets i Grau, Joan (1946-....)
Àmbit:Prat de Llobregat, el ; Barcelona
Cronologia:[1946 - 2019]
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



11 / 149
select
print

Bookmark and Share
Román Gubern, fill de la guerra civil / Text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 456 (abril 2019), p. 22-32 : il. (L'Entrevista

Román Gubern Garriga-Nogués (Barcelona, 1934) és un escriptor i historiador de la comunicació audiovisual i la cultura de la imatge, i ha estat pioner a Espanya en l'estudi de camps com el cinema i el còmic. Es defineix a si mateix com a fill de la Guerra Civil, en una família que reunia els dos bàndols oposats, i que es va haver d'exiliar durant la guerra. A la Universitat va esdevenir un cinèfil, alhora que afermava el seu compromís polític antifranquista. Va col·laborar en el cinema que es feia a Barcelona -ha estat guionista de pel·lícules de Jaime Camino- en l'ambient de la gauche divine. A l'inici dels anys setanta va anar als Estats Units, com a investigador a l'MIT i com a professor a CalTech i a la USC. Arran de la mort de Franco, va retornar a Barcelona, i va esdevenir catedràtic de la Universitat Autònoma fins a la jubilació. Influït per l'obra d'Umberto Eco, és autor de més de quaranta llibres, sobre cinema, semiòtica, cultura de masses, cultura de la imatge i sociologia de la comunicació.



Matèries: Entrevistes ; Escriptors ; Historiadors ; Professors ; Cinema ; Mitjans de comunicació ; Memòries
Matèries: Gubern Garriga-Nogués, Román (1934-....)
Àmbit:Barcelona ; Catalunya ; Estats Units d'Amèrica
Cronologia:1934 - 2019
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



12 / 149
select
print

Bookmark and Share
Luisa Elena Delgado, la crítica de la normalitat / Text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 454 (febrer 2019), p. 12-27 : il. (L'Entrevista
Referències.

Luisa Elena Delgado va néixer a Caracas, en el si d'una família de pare canari i mare madrilenya. Quan era petita, la família va tornar a Espanya, on ella es va educar. Es va llicenciar en Filologia Hispànica a la Universidad Complutense de Madrid i va marxar a fer el doctorat als Estats Units, on resideix d'aleshores ençà. És catedràtica de Literatura, Teoria Crítica i Estudis de Gènere de la Universitat d'Illinois (Urbana-Champaign), on dirigeix l'Escola de Literatures, Cultures i Lingüística. Entre 2013 i 2015 va viure a Barcelona, on va poder observar de prop, com segueix fent, el "procés" independentista català. Especialista en anàlisi i història cultural, amb un èmfasi en la construcció retòrica, ideològica i política de la cultura de normalitat de la democràcia espanyola, és autora del llibre La nación singular: Fantasías de la normalidad democrática española (1996-2011), amb el qual va ser finalista del premi Nacional d'Assaig el 2015 (...).



Matèries: Entrevistes ; Professores ; Literatura ; Universitat ; Cultura ; Pensament polític
Matèries: Delgado, Luisa Elena
Àmbit:Caracas - Venezuela ; Barcelona ; Catalunya ; Espanya ; Estats Units d'Amèrica
Cronologia:[1950 - 2019]
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



13 / 149
select
print

Bookmark and Share
Quico Pi de la Serra, lladre de paraules, fabricant de cançons / Text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 453 (gener 2019), p. 14-27 : il. (L'Entrevista
Referències.

Francesc Xavier Vila i Valero (Barcelona, 1966) és sociolingüista. És fill d'un pare metge que es va pagar la carrera treballant i li va inculcar l'ètica del treball, i d'una mare mestra, filla també de mestra, que li va encomanar la vocació pedagògica. Es va polititzar en els anys del batxillerat. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (1989) i doctor en Lingüística per la Vrije Universiteit Brussel (1996), és professor titular de Sociolingüística catalana i llengua catalana i, des de fa un any, director del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona. Ha impartit docència en diverses universitats de l'àrea lingüística catalana així com en la Humboldt-Universität zu Berlin i en el Graduate Center de la City University of New York. Ha estat director del Màster en Assessorament, Política Lingüística i Serveis Editorials de la Universitat de Barcelona. Des del 2010 és director del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona (CUSC). Anteriorment havia estat el primer director de la Xarxa CRUSCAT (Coneixements, Representacions i Usos del català) de l'Institut d'Estudis Catalans (2004-2009), del Consell Permanent del qual és membre des del 2009 (...).



Matèries: Entrevistes ; Músics ; Artistes ; Cantants ; Música popular ; Nova cançó
Matèries: Pi de la Serra i Valero, Francesc (1942-....) ; Pi de la Serra, Quico
Àmbit:Barcelona ; Catalunya
Cronologia:1942 - 2019
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



14 / 149
select
print

Bookmark and Share
Xavier Vila, llengua i societat / Text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 452 (desembre 2018), p. 12-24 :il. (L'Entrevista
Referències.

Francesc Xavier Vila i Moreno (Barcelona, 1966) és sociolingüista. És fill d'un pare metge que es va pagar la carrera treballant i li va inculcar l'ètica del treball, i d'una mare mestra, filla també de mestra, que li va encomanar la vocació pedagògica. Es va polititzar en els anys del batxillerat. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (1989) i doctor en Lingüística per la Vrije Universiteit Brussel (1996), és professor titular de Sociolingüística catalana i llengua catalana i, des de fa un any, director del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona. Ha impartit docència en diverses universitats de l'àrea lingüística catalana així com en la Humboldt-Universität zu Berlin i en el Graduate Center de la City University of New York. Ha estat director del Màster en Assessorament, Política Lingüística i Serveis Editorials de la Universitat de Barcelona. Des del 2010 és director del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona (CUSC). Anteriorment havia estat el primer director de la Xarxa CRUSCAT (Coneixements, Representacions i Usos del català) de l'Institut d'Estudis Catalans (2004-2009), del Consell Permanent del qual és membre des del 2009 (...).



Matèries: Entrevistes ; Filòlegs ; Sociolingüística ; Llengua catalana ; Catalanisme ; Política lingüística ; Pensament polític
Àmbit:Catalunya ; Espanya
Cronologia:[1966 - 2018]
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



15 / 149
select
print

Bookmark and Share
El Debat Catalunya-Espanya : tres moments, tres polèmiques / Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 452 (desembre 2018), p. 38-49 :il. (Focus
Referències.

Els arguments utilitzats en el llarg debat sobre la relació Catalunya-Espanya solen ser recurrents i, en molts aspectes, reiteratius. Els debats de l'època de la Solidaritat Catalana, de la Segona República o de la Transició democràtica ressonen en les controvèrsies actuals, amb argumentaðcions que a vegades semblen intercanviables, malgrat el temps transcorðregut i les circumstàncies canviants. Però la recurrència i la reiteració no fan més que mostrar, històricament parlant, la pervivència d'una qüestió irresolta. Un dels debats recurrents, i sens dubte més importants, fa referència a la comprensió mateixa de la "qüestió catalana", que fa que en ocasions sigui considerada, des de l'Espanya 'castellana' i el món oficial de Madrid, com una forma fins i tot de patologia. ¿El "problema catalán", una expressió que apareix a finals del segle XIX, no és més, com es pretén a vegades, que l'expressió d'una "insaciable" aspiració nacionalista? ¿O bé la "qüestió catalana" és, en canvi, l'expressió particular d'una "qüestió espanyola" més àmplia, que té a veure essencialment amb la seva configuració com a Estat-nació i la seva dificultat a acceptar la pluralitat interna? Les tres polèmiques glossades a continuació volen il·lustrar aquest darrer aspecte, i insistir en la conveniència d'afrontar la qüestió com un problema històric. Les conclusions, les deixem al lector.



Matèries: Política ; Vida política ; Nacionalisme ; Catalanisme ; Política interna ; Pensament polític ; Guerra civil espanyola ; Transició democràtica ; Epoca democràtica actual
Àmbit:Catalunya ; Espanya
Cronologia:1939; 1984; 2018
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



16 / 149
select
print

Bookmark and Share
Victòria Combalia, a l'avantguarda artística / text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 451 (novembre 2018), p. 16-30 : il. (L'entrevista

Victòria Combalia Dexeus (Barcelona, 1952) va néixer al barri de la Bonanova, en una família burgesa, però ben aviat va voler ser una dona independent i va marxar de casa als vint anys, alhora que començava a col·laborar en els mitjans i iniciava una dilatada trajectòria com a crítica d'art. Va participar en el moviment de l'art conceptual que es va desenvolupar a Catalunya a l'inici dels anys 1970. El 1974 es va llicenciar en Història de l'Art a la Universitat Autònoma de Barcelona i, a partir d'aquell any i fins a la seva jubilació el 2013, va ser professora de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. El 1979 va marxar a Nova York, a l'Institute of Fine Arts, on va fer una recerca que va culminar en la seva tesi doctoral sobre Courbet i la modernitat (1983). Va ser cofundadora de les revistes Artilugi (1977-1982) i Ampit (1982-1984) i va exercir la crítica d'art al diari El País. Del 1996 al 2002 va ser directora artística del centre d'art Tecla Sala. És membre fundadora de l'Associació Catalana de Crítics d'Art. En els últims anys ha dedicat una atenció especial a les dones artistes i ha protagonitzat un redescobriment de la fotògrafa i pintora Dora Maar, a qui ha dedicat una biografia, Dora Maar. Más allá de Picasso (2014). Ha comissariat més d'una seixantena d'exposicions.



Matèries: Entrevistes ; Crítica artística ; Art contemporani ; Crítics ; Dona
Matèries: Combalia i Dexeus, Victòria (1952-....)
Àmbit:Barcelona ; Catalunya
Cronologia:[1952 - 2018]
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



17 / 149
select
print

Bookmark and Share
Manuel Delgado, el cinisme de l'antropòleg / text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 450 (octubre 2018), p. 22-36 :il. (L'entrevista

Manuel Delgado (Barcelona, 1956) és antropòleg. Nascut al barri d'Hostafrancs, en una família de classe treballadora, va començar a treballar als catorze anys, mentre estudiava el batxillerat nocturn i iniciava una militància comunista que no ha abandonat mai. Llicenciat en Història de l'Art, es va decantar cap a l'Antropologia. Després d'ampliar estudis a París, el 1986 va entrar com a professor al Departament d'Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, on es va doctorar l'any 1991 amb una tesi sobre la iconoclàstia antireligiosa a l'Espanya contemporània. Decantat primer cap a estudis sobre antropologia religiosa i cultura popular, ha estudiat qüestions com la diversitat i les identitats a Catalunya, per centrar-se després en l'espai públic, amb una crítica al 'model Barcelona'. Manté, amb esperit polèmic, una activa presència pública.



Matèries: Entrevistes ; Professors ; Antropòlegs ; Memòries ; Antropologia ; Universitats ; Pensament polític ; Identitat nacional ; Immigració ; Societat ; Vida política
Matèries: Delgado Ruiz, Manuel (1956-....)
Àmbit:Barcelona ; Catalunya
Cronologia:1956 - 2018
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



18 / 149
select
print

Bookmark and Share
Joan Manuel del Pozo, coneixement i política / text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 449 (setembre 2018), p. 11-29 : il. (L'entrevista

Joan Manuel del Pozo va néixer a La Roda de Andalucía (Sevilla) el novembre de 1948, ara farà setanta anys. Va passar la infantesa a Ripoll, i als deu anys va fer cap al Seminari de Vic. Interessat més per la filosofia que no per la fe, va anar a estudiar a la Universitat Pontifícia de Comillas i posteriorment a la UB. Professor d'institut, el 1982 va fer el salt a la política institucional, i va ser diputat a Madrid pel PSC durant tots els anys del govern de Felipe González. Posteriorment, va ser tinent d'alcalde a l'Ajuntament de Girona (1995-2006), i conseller d'Educació en el segon govern de Pasqual Maragall a la Generalitat. Membre del sector catalanista del PSC, a finals del 2014 va abandonar la militància i, crític respecte del "procés" català, es defineix ara com un polític en fora de joc. Actualment és Síndic de la Universitat de Girona, d'on és professor de Filosofia i d'Ètica des del 1987. És autor de l'assaig Educacionari, una reflexió sobre l'educació en forma de diccionari, i manté una intensa activitat com a conferenciant sobre temes d'educació, filosofia, ètica i política.



Matèries: Entrevistes ; Professors ; Polítics ; Diputats a Corts ; Diputats al Parlament de Catalunya ; Regidors ; Pensament polític ; Vida política ; Partits polítics
Matèries: Pozo i Álvarez, Joan Manuel del (1948-....)
Matèries:Partit dels Socialistes de Catalunya. PSC-PSOE : PSC. PSC-PSOE
Àmbit:Roda de Andalucía, la - Sevilla ; Ripoll ; Girona ; Catalunya
Cronologia:1948 - 2018
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



19 / 149
select
print

Bookmark and Share
Andreu Missé. Una perspectiva ciutadana de l'economia / text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 447 (juny 2018), p. 16-28 : il. (L'entrevista

Andreu Missé (Barcelona, 1947) és periodista. Quan era petit, la seva família es va traslladar a Balaguer, d'on conserva l'accent i en guarda el record de la boira. A l'època de la universitat, la seva militància en l'esquerra revolucionària el porta fins a Màlaga, on, l'any 1973, és detingut i empresonat. Retornat a Barcelona, al 1977 i de la mà d'Eliseo Bayo, va entrar en el món del periodisme. L'any 1978 va formar part de l'equip fundador del diari El Periódico, i el 1982 va formar part, amb Antonio Franco i Xavier Vidal-Folch, del grup de periodistes que van constituir la redacció barcelonina d'El País, un diari en el qual va treballar durant trenta anys, i del qual ha estat subdirector, cap de redacció d'Economia, i corresponsal a Brussel·les. El 2013 va impulsar la creació de la revista Alternativas económicas, emmirallant-se en la revista francesa homònima, de la qual va adoptar el model cooperatiu. La revista va néixer amb la voluntat d'explicar l'economia de forma entenedora i al servei dels ciutadans, sense renunciar al màxim rigor i a la independència que li dóna dependre només dels subscriptors (...).



Matèries: Entrevistes ; Periodistes ; Economia ; Crisi econòmica ; Pensament polític
Àmbit:Barcelona ; Balaguer ; València
Cronologia:1947 - 2017
Autors add.:Gabancho, Patricia
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



20 / 149
select
print

Bookmark and Share
Esther Vera. Periodisme amb esperit / text i fotografia: Josep M. Muñoz
Muñoz i Lloret, Josep Maria


En: L'Avenç : Revista d'Història. Barcelona, núm. 445 (abril 2018), p. 16-29 : il. (L'Entrevista

Esther Vera i García (Badalona, 1967) és periodista i, des de fa un parell d'anys, directora del diari Ara. Va estudiar Periodisme i, amb més entusiasme, Ciències Polítiques a la UAB. Un cert desengany per la petitesa de la política catalana i una atracció pels canvis produïts en el món l'any 1989 van portar-la a interessar-se sobretot per la política internacional. Va treballar a Catalunya Ràdio i a TV3, i va ser corresponsal de premsa a París i, més breument, a Washington. El 2005 va crear la delegació a Catalunya del canal d'informació 24 hores CNN+, fins que el 2010 es va incorporar com a cap de comunicació del Departament d'Economia i Coneixement del govern de la Generalitat, tot superant la reticència a entrar en un càrrec de perfil polític. Al gener del 2016 va ser nomenada directora de l'Ara en substitució de Carles Capdevila, i es convertia així en la primera dona -si descomptem el precedent excepcional de María Luz Morales en plena Guerra Civil- que dirigeix un diari a Catalunya (...).



Matèries: Entrevistes ; Periodistes ; Dona ; Premsa diària ; Premsa general ; Directius ; Vida política
Matèries: Vera i Garcia, Esther (1967-....)
Matèries:Ara. Diari
Àmbit:Badalona ; Catalunya
Cronologia:1967 - 2018
Localització: Biblioteca de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; B. Centre de Lectura de Reus; UAB: Humanitats (Hemeroteca); Universitat de Barcelona; Universitat de Girona; Arxiu Històric de Sabadell; Universitat de Lleida; Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra; Universitat Rovira i Virgili


Enllaç permanent a aquest registre



page 1 of 8
go to page                    

Database  FONS : Advanced form

   
Search:
in field:
 
1     
2   
3