Ernest Lluch : vida i obra [Fitxer informàtic]
/ Oriol Martínez i Peiruza ; [dirigida per: Josep M. Solé i Sabaté]
Martínez i Peiruza, OriolBellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2018
Dirigida per: Solé i Sabaté, Josep M. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d'Història Moderna i Contemporània, 2018
1 recurs electrònic (628 p.)
ISBN 9788449079504
La tesi doctoral Ernest Lluch. Vida i Obra té com a objectiu explicar i interpretar, de manera detallada, totes les actuacions que tingué Ernest Lluch des de que va néixer -el 21 de gener de 1937- fins que va ser assassinat -21 de novembre de 2000. Primerament, després d'haver cursat la llicenciatura en Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials per la Universitat de Barcelona (1961) i de doctorar-se amb el títol El Pensamiento económico en Cataluña entre el renacimiento económico y la revolución industrial: la irrupción de la escuela clásica y la respuesta proteccionista (1970), E. Lluch, es va convertir en el deixeble primer de Fabià Estapé i en un economista prometedor. Des d'aquesta vessant va introduir a Espanya noms com el de Piero Sraffa. Segonament, una etapa clau per a la seva vida fou la seva estada a Madrid com a diputat (1977-1989) i com a Ministre de Sanitat i Consum (1982-1986). Com a diputat per Girona i Barcelona va presentar moltes propostes de llei per a millorar la vida dels seus conciutadans: establir una pensió de viduïtat independentment de l'edat de la persona; abaratir el cost de les línies telefòniques de les zones rurals; permetre que el DNI pogués fer la funció de passaport; i que els sefardites de cultura espanyola poguessin adquirir la nacionalitat espanyola i, així, Espanya es podria acostar al poble jueu, entre moltes altres mesures socioeconòmiques -com les vingudes dels Acords de la Moncloa. Tercerament, hi ha qui diu que a Ministre hi va arribar gràcies al seu comportament vers els casos de la Loapilla i de la LOAPA, més el seu presumpte suport a la desaparició del grup parlamentari propi de Socialistes de Catalunya al Congrés dels Diputats. Des d'aquest càrrec vetllà per la universalització de la salut, però, sobretot, per la bona gestió i optimització dels recursos del sistema sanitari espanyol. Noves accions i polítiques es van dur a terme al llarg del seu mandat com la potenciació de l'extracció perifèrica; el desenvolupament d'una Carta de Drets i Deures del Pacient; concretar els recursos humans i materials que tenia l'INSALUD; la creació de bell nou d'un Departament de Consum, entre d'altres. Finalment, va ser rector de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo i catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona. No obstant, el que més incertesa ha provocat fins els nostres dies ha estat la seva mort a mans d'ETA.