Margarita de Prades y la disputa sobre la propiedad de las reliquias reales / Catalina Martin Lloris, Guillermo Gómez-Ferrer Lozano
Martin Lloris, Catalina


En: Locus amoenus. Vol. 21 (2023) , p. 23-36

Entre els esdeveniments més significatius de la vida de la reina Margarida de Prades es troba la seva aferrissada defensa com a legítima propietària de la col·lecció de relíquies que va heretar de Martí l'Humà. Va haver de fer front a un litigi interposat per la comunitat de celestins que les custodiava, va negociar amb Ferran d'Antequera i va exigir una compensació econòmica a canvi que Alfons el Magnànim les aconseguís. Entre aquestes relíquies es trobava el Sant Calze de l'Últim Sopar, conservat actualment a la catedral de València. Amb aquesta recerca, a partir de documents d'arxiu i publicacions recents, es reconstrueixen aquests fets, que ens permeten conèixer millor el valor de les relíquies per a les monarquies de la Corona d'Aragó al segle XV, les tensions internes i el paper de l'Església, així com la personalitat de la reina i les seves funcions a la cort.

El Maestro de los Alemany de Cervelló y la primera escultura trecentista en Tarragona / Francesca Español
Español i Bertran, Francesca


En: Locus amoenus. Bellaterra, N. 1 (1995) , p. 61-74 : il.

Un sepulcro monumental localizado en la panda sur del claustro de Santes Creus ha venido siendo atribuido tradicionalmente al noble Ramón Alemany, fallecido en la conquista de Mallorca el año 1229, y fundador del Hospital de pobres del cenobio. Se trata, sin embargo, de un error historiográfico. El túmulo que hasta su traslado al interior de la clausura en 1653 se ubicó, con otros, en la fachada exterior del hospital, perteneció, probablemente a un personaje llamado Ramón Alemany de Cervelló. Miembro de distinta rama familiar (de ahí el uso del ciervo como emblema heráldico cuando el primero utilizaba un ala), falleció en 1324 durante la campaña de Cerdeña. La revisión de este problema ha permitido resituar mejor la labra de este sepulcro (con Colegio Apostólico en el frontal y figura yacente en la cubierta) y conectarlo, mediante el correspondiente análisis estilísticom a una serie de obras tarraconenses de cornología pareja (ca. 1330): un osario en Santes Creus, la Anunciación del coro de la catedral de Tarragona, dos imágenes de la Virgen (Museo de Solsona, Escornalbou) y un San Juan Bautista. Al autor, anónimo hasta ahora, lo hemos denominado "maestro Alemany de Cervelló" en honor al sepulcro del que hemos partido en nuestras pesquisas. Se trata de un artífice radicado en Tarragona en unas fechas tempranas, a nuestro juicio vernáculo, pero con unos referentes en su obra que apuntan hacia el norte de Francia (más concreto al área normanda).

Les Cases consistorials a les comarques de Ponent, un ressò classicista en l'arquitectura civil catalana dels segles XVII i XVIII / Maria Gargante Llanes
Gargante i Llanes, Maria


En: Locus amoenus, N. 7 (2004) , p. 237-253

El present article constitueix un estudi de les cases consistorials dels segles XVII i XVIII a les comarques de Ponent, com a exemples d'arquitectura oficial i de representació, basades en la convivència entre la continuïtat d'unes formes d'arrel gòtica i la introducció d'elements classicistes. Els edificis més representatius que tractem són les cases consistorials de Tàrrega i Cervera, construïdes durant el segle XVII, i les d'Agramunt i Almenar, bastides durant la segona meitat del segle XVIII. Malgrat la diferència d'un segle, aquests últims exemples segueixen la morfologia pròpia dels edificis siscentistes, si exceptuem alguna renovació de caràcter epidèrmic, com la inclusió de pilastres toscanes a la façana de l'ajuntament d'Almenar. Finalment, després del període vuitcentista i les primeres dècades del segle XX, el pla de reconstrucció d'edificis públics impulsat per l'organisme de Regiones Devastadas durant els anys quaranta, recuperarà un tipus de casa consistorial que és profundament deutora de la morfologia siscentista, amb la inclusió de galeria superior i porxo o llotja a la part baixa.

Jaume Marial, "Mestre de isglesias" : la vie et l'oeuvre d'un maître maçon catalan du XVIIe siècle / Alexandre Charrett-Dykes
Charrett-Dykes, Alexandre


En: Locus amoenus, Núm. 14 (2016) , p. 131-144

Jaume Marial (v. 1614-1682) est l'un des maîtres maçons les plus actifs en Roussillon et en Ampurdan au XVIIe siècle. Sa carrière, qui s'étend sur environ 35 ans, est marquée par sa participation à la construction de très nombreux édifices religieux. Parmi cellesci notons les églises de Cadaqués et Navata en Ampurdan, Prats-de-Mollo, Maureillas, Céret ou l'ancienne église de Collioure en Roussillon. Cette spécialisation est attestée par sa qualification de "Mestre de isglesias". Nous proposons ici de retracer les grandes étapes de sa biographie et ses réalisations majeures. Cette mise en lumière inédite, nécessaire, permet de révéler l'un des maîtres d'oeuvre essentiels et d'appréhender le monde des bâtisseurs d'églises au XVIIe siècle en Roussillon.

Las Portadas de la iglesia de Sant Pere de Rodes / Jaume Barrachina
Barrachina i Navarro, Jaume


En: Locus Amoenus, núm. 4 (1998-1999) , p. 7-35

Els Grau i l'escultura del segle XVII a la Catalunya de Ponent / Joan Yeguas i Gassó
Yeguas i Gassó, Joan


En: Locus Amoenus, Núm. 8 (2005-2006) , p. 147-163

Els present estudi aporta novetats documentals i historiogràfiques sobre l'escultura catalana de l'època barroca. L'exploració d'una àrea geogràfica poc atesa pels investigadors, l'Alta Segarra i Guissona, ens ha fet entendre la fortuna que va tenir l'art desenvolupat a Manresa durant tot el segle XVII. La propagació del treball de Joan Grau i el seu fill Francesc cap a terres de Lleida, ens ajuda a aclarir alguns períodes obscurs en la seva trajectòria. Al mateix temps també notifiquem la presència d'altres escultors, com ara Miquel Vidal, Josep Ribera, Josep Generes o Pau Sunyer.

El banco de Taüll / Celina Llaràs Usón
Llarás Usón, Celina


En: Locus amoenus, núm.4 (1998-1999) , p. 107-126