Les Evaporites de la Conca Sud-pirinenca Oriental (Cuisià superior - Lutecià): Sedimentologia i Estructura / The Evaporites of the Southeastern Pyrenean Basin (Late Cuisian - Lutetian):Sedimentology and Structure [Fitxer informàtic]
/ Emili Carrillo Álvarez ; [dirigida per Laura Rossell]
Carrillo Alvarez, Emili2013
Dirigida per: Rossell, Laura. Universitat de Barcelona. Departament de Geoquímica, Petrologia i Prospecció Geològica, 2013
1 recurs electrònic
La successió cuisiana i luteciana de la Conca Sud-pirinenca Oriental (CSO), situada al NE d'Ibèria, mostra un conjunt de sediments carbonatats, evaporítics i detrítics, els quals van ser dipositats en un context compressiu en una conca d'avantpaís. Aquesta compressió es va generar per col·lisió continental de la placa d'Ibèria i l'Europea entre el Cretaci superior i el Miocè inferior. Com a conseqüència de l'escurçament, els sediments es troben distribuïts en tres unitats estructurals: la unitat autòctona de la conca de l'Ebre, localitzada al sud, i les unitats al·lòctones del Serrat i del mantell del Cadí, ubicades al nord, situada la primera per sota de la segona. Encara que molts treballs s'han centrat en l'estudi de l'estratigrafia i l'estructura de la CSO, l'arquitectura estratigràfica i els ambients deposicionals de les evaporites no s'han acabat de resoldre. Les roques evaporítiques dipositades en conques d'avantpaís actuen, en molts casos, com a nivells de desenganxament i, per tant, aquestes roques estan deformades o simplement no afloren. Com a conseqüència, el coneixement d'aquests dipòsits no és molt ampli, i l'estudi d'afloraments i litofàcies resulta un repte. L'objectiu general d'aquesta tesi és millorar aquest coneixement. En aquesta tesi, a partir de la realització de mapes i talls geològics detallats, i de la correlació de columnes i logs de pous, s'ha establert l'arquitectura estratigràfica de la CSO per als períodes Cuisià superior i Lutecià. Aquesta arquitectura presenta sis seqüències deposicionals, tres de les quals de nova proposta en el present treball. Aquestes tres seqüències corresponen a la seqüència Serrat, formada per les Evaporites del Serrat, i a les seqüències Bellmunt inferior i superior, constituïdes per sediments detrítics. Les Evaporites del Serrat, dipositades per sobre d'una primera seqüència carbonatada (formacions Penya i Armàncies), es caracteritzen per tenir capes de sals i lutites en un depocentre situat actualment en el mantell del Cadí. Aquestes sals estan envoltades per un cinturó marginal anhidrític, localitzat en la conca de l'Ebre. En el centre de la conca, aquestes evaporites estan cobertes per una successió turbidítica atribuïda a la Formació Vallfogona (seqüència Campdevànol) en diferents depocentres. Cap als marges de la conca, aquesta formació canvia lateralment a unitats carbonatades (Calcàries de la Pedra i Calcisiltites). La Formació Guixos de Beuda es troba per sobre de la seqüència Campdevànol, i representa la segona seqüència evaporítica. Les seqüències Bellmunt inferior i superior, caracteritzades per dipòsits d'origen fluviodeltaic (formacions Banyoles, Coubet i Bellmunt), representen les seqüències més modernes d'aquesta arquitectura. Aquestes dues seqüències estan separades per una altra unitat evaporítica, anomenada en el present treball Guixos de Besalú. S'ha reconegut que la potència de les capes d'anhidrites atribuïdes a les Evaporites del Serrat és major en la conca de l'Ebre que en el mantell del Cadí. Per tant, s'ha considerat que aquesta unitat es configura, de la conca de l'Ebre fins al mantell del Cadí, com a un tascó anhidrític que passa a una cubeta salina en el centre de la conca. Per contra, també s'ha reconegut que la potència de la Formació Beuda és menor a la conca de l'Ebre que en el mantell del Cadí. L'anàlisi de mostres d'afloraments i de testimonis de pous ha permès interpretar els models sedimentaris de les unitats evaporítiques més representatives. En les Evaporites del Serrat, s'han distingit tres paleoambients, de marge a centre de conca: plataforma sulfatada, constituïda per anhidrita nodular i pseudomòrfica (de selenites); talús, format per guix secundari (anhidrita en profunditat) amb litofàcies laminada, de caràcter detrític; i conca profunda, constituïda per capes de sal i lutites reconegudes només en el subsòl. En canvi, en la Formació Beuda només s'ha reconegut un únic paleoambient, corresponent a un sistema de conca sulfatada situat en el mantell del Cadí. Aquest paleoambient està representat per cicles de guix secundari (anhidrita en profunditat) amb litofàcies massives i nivells pseudomòrfics (de selenites). De tota manera, l'existència d'àrees amb litofàcies bandades i laminades, atribuïdes a ambients més profunds, indiquen l'existència de petites zones més deprimides en la conca. La composició isotòpica (delta-34S, delta-18O; 87Sr/86Sr) de mostres de guix i anhidrita indiquen un origen marí per aquestes unitats i, a més, processos de dissolució/reprecipitació dels sulfats. A partir de l'anàlisi estructural de les correlacions estratigràfiques, dels mapes i talls geològics, de la interpretació de perfils sísmics reprocessats i de noves dades gravimètriques s'ha deduït que la sedimentació durant el Cuisià superior i Lutecià va tenir dues etapes tectòniques: una primera etapa extensiva, coetània amb la sedimentació de les Evaporites del Serrat i la Formació Vallfogona, i caracteritzada per falles normals produïdes per flexió extensional; i una segona etapa compressiva, sincrònica a la sedimentació fluviodeltaica, i caracteritzada per encavalcaments i plecs, i falles transversals de tipus strike-slip. Durant la primera etapa, les falles normals van tenir direccions obliqües i perpendiculars respecte l'escurçament pirinenc (N-S). Durant la segona etapa, les falles de strike-slip van estar generades per la reactivació de falles normals preexistents. A més, les Evaporites del Serrat van actuar com a nivell de desenganxament del mantell del Cadí i de la Unitat Serrat. Finalment, en aquesta tesi, s'han realitzat models sandbox per tal de millorar el coneixement del paper de l'arquitectura estratigràfica d'una successió dúctil (en aquest cas, evaporites) sobre l'evolució estructural. A partir d'una sèrie d'experiments, s'ha observat que l'existència de discontinuïtats geomètriques en els materials anàlegs a les litologies evaporítiques generen zones de deformació preferencial. Comparant els resultats d'aquests experiments amb els trets estructurals de la CSO, s'ha interpretat que l'evolució i estil estructural d'aquesta conca va estar controlada per l'existència de discontinuïtats litològiques -com el canvi de gruix de les anhidrites entre la plataforma evaporítica i la conca profunda- en les Evaporites del Serrat. L'existència d'aquestes discontinuïtats litològiques va generar encavalcaments fora de seqüència, contribuint a la generació d'una conca de piggyback.
