Què fer amb les runes de la Matussière? : la (in)visibilització del patrimoni industrial de la ribera d'Isil i Alós (el Pallars Sobirà) / Ferran Pons Raga
Pons Raga, Ferran[Terrassa] ; [Castelldefels] : Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya : OmniaScience, 2024
125 p. : il. ; 24 cm
Ajut de recerca Francesc Salvà i Campillo, 2021. Bibliografia.
ISBN 9788412813029
A principis del segle XX i per un període de poc més de vint anys una empresa procedent del departament de l'Isère, als Alps francesos, va decidir endegar un projecte forestal de grans dimensions entre la ribera d'Isil i d'Alós, també coneguda com la vall de Bonabé, a la comarca del Pallars Sobirà, i la vall de Salat, a la regió del Coserans, al departament de l'Arieja. Després de realitzar algunes prospeccions no reeixides pel Pirineu català amb la intenció de produir sosa càustica i amb el bagatge d'experiències industrials portades a terme a la vall de l'Isère en el camp de l'explotació forestal i de la força hidràulica, els empresaris Louis Matussière, Gabriel Forest i Émile Rocher es van associar per a constituir la societat Rocher-Matussière et Forest a finals del segle XIX, registrada amb el nom de Matussière et Forest, SA i coneguda popularment com "la Matussière". Aprofitant la massa forestal de pins i avets del bosc de Bonabé, el projecte pretenia transportar taulons de fusta prèviament serrats fins al poble de Salau, a l'Arieja, mitjançant un telefèric de poc més de nou quilòmetres sostingut per noranta-una pilones passant pel Port de Salau. Aquesta infraestructura aèria suposava tot un repte per l'època. Partint dels 1.400 metres d'alçada on s'ubica el bosc de Bonabé i passant pels 2.057 metres del port de muntanya, els taulons de fusta havien d'acabar arribant a la població de Salau, situada a 850 metres. L'exhauriment del bosc, l'esclat de la Primera Guerra Mundial i dificultats tècniques semblen ser els tres factors que van conduir a l'acabament d'aquella aventura industrial. No obstant, la fi d'aquella explotació és encara present avui en dia a través de la persistent i obstinada presència de les runes, escampades pels dos cantons de la frontera franco-espanyola amb un grau divers de visibilitat. Edificacions completament tapades per la vegetació a Perosa, al peu del bosc de Bonabé, contrasten amb la permanència visible d'alguns peus de pedra que sostenien les pilones en el trajecte ascendent fins al port de muntanya; l'edificació imponent de més de cent metres de llargada que encara a dia d'avui governa el cap del Port de Salau i que complia la doble funció d'estació intercanviadora i de duana; les pilones de ferro, tombades o dempeus, a la part alta del vessant occità; les restes, tapades per un bosc frondós i humit d'arbres caducifolis, de l'altra estació intercanviadora anomenada Pézerouze, a un quilòmetre aproximadament del poble de Salau; i, finalment, l'antiga fàbrica de Salau, actualment en desús però intacte a nivell estructural, situada al bell mig de la primera població de la vall del riu Salat.
