Una frontera oblidada : atacs i desembarcaments de corsaris nordafricans a Catalunya , València i Balears : 1571-1650 [Fitxer informàtic] / Santiago Colomar Ferrer ; [dirigida per: Ernest Belenguer Cebrià]
Colomar Ferrer, Santiago


Barcelona : Universitat de Barcelona, 2016
1 recurs electrònic (376 p.)

A finals del segle XVI, la Mediterrània es va convertir en una frontera políticament oblidada. Els problemes de l'Imperi Turc, les dificultats financeres de la Monarquia Hispànica, la situació a Flandes i les aspiracions de Felip II a la corona portuguesa propiciaren la signatura de diverses treves entre els dos imperis (1577-1581). Aquest oblit polític i els problemes econòmics deixaren en un estat precari la defensa dels territoris mediterranis de la Monarquia Hispànica, provocant el retard en l'acabament de les obres de fortificació, la degradació de les guarnicions de soldats i la falta d'armes i municions. Aquest fet i l'aparició d'un corsarisme barbaresc cada vegada més intens, va provocar la militzarització de la societat civil, amb diferents intensitats segons les zones. Aquest fenomen es va intensificar a la primera meitat del segle XVII, quan el problema del bandolerisme es va accentuar a Catalunya, València i Balears. En aquesta etapa d'oblit polític i precaritetat defensiva, les torres es convertiren en l'element més important per fer front a les noves formes de guerra corsària, basades en les incursions a petita escala. Malauradament, aquesta xarxa de torres només oferia garanties al regne de València i la defensa per mar era deficient perquè no sempre existiren flotes de vigilància litoral. Aquesta situació va deixar la costa de Catalunya, València i Balears amb poques opcions davant el corsarisme barbaresc, que va culminar a la dècada de 1640. Aquesta activitat corsària procedia sobretot de la Regència d'Alger, que a finals del segle XVI es va convertir en una província perifèrica i autònoma de l'Imperi Turc. Entre 1571 i 1610, els corsaris nordafricans utilitzaren sobretot vaixells tradicionals i la pràctica més habitual foren les petites incursions. Entre 1611 i 1650, amb l'aparició dels vaixells a vela, rodons i d'alt bord, augmentaren les captures en alta mar, però els musulmans continuaren utilitzant embarcacions tradicionals, de manera que no desaparegueren les petites ràtzies per sorpresa. Els magrebins ocasionaren nombrosos danys a les poblacions costaneres perquè, a més de fer captius, assaltaren i cremaren viles, destruïren collites, robaren i mataren ramats, profanaren esglésies, enderrocaren torres, atacaren barques de pesca, perjudicaren el comerç marítim i tallaren comunicacions per mar. L'impacte humà i material d'aquests atacs corsaris va agreujar la situació econòmica de les famílies i poblacions de la costa, especialment delicada a la primera meitat del segle XVII.