La Desamortització eclesiàstica a la província de Lleida, 1838 - 1851 / Carme Solsona i Sorrosal; dirigida per Enric Vicedo i Rius
Solsona i Sorrosal, Carme


Dirigida per: Vicedo i Rius Enric. Universitat de Lleida. Departament de Geografia i Història, 1994
2 vol. : gràf.
Text imprès per ordinador. Bibliografia.

Tot i que som davant d'un tema en què el nombre de treballs és força abundant, cal reconèixer que el panorama ha canviat força en els darrers anys. Concretament des de la celebració de les jornades "Desamortización y Hacienda Pública" publicades el 1986, s'han aconseguit estudis més aprofundits sobre aspectes que en principi no preocupaven. Ara interessa més saber com es va transferir la propietat, la seva modificació o les seves conseqüències en l'estructura agrària. I, sobretot, hem superat la idea d'unes lleis desamortitzadores poc revolucionàries. El canvi de l'antic règim a la societat liberal començava a gestar-se al segle XVIII, però necessitarà tot el segle XIX per a consolidar-se. És clar que altres mesures com la desvinculació o la dissolució del règim senyorial, suposaren una transformació més important (pel seu abast) de l'agricultura contemporània. Però no hem d'oblidar que la desamortització és l'única mesura de la revolució burgesa que implica una transferència de propietats d'unes mans a altres. La propietat ara serà total i directa. A més, sovint quan es parla de desamortització hom pensa ràpidament en Mendizàbal. De fet, el procés desamortitzador és força dilatat en tot el segle XIX i cada període gaudeix d'unes característiques diferents. Cal establir cronològicament dues parts dins el període estudiat: en un primer període prevalen les lleis de Mendizàbal -amb les formes de venda i pagament establertes per ell-; i en el període d'Espartero, sovint oblidat, però que d'alguna manera beneficià el petit pagès perquè posava en venda les finques més petites (que la burgesia no volia) alhora que permetia el pagament en metàl·lic i en vint terminis. Així doncs, Mendizàbal potser afavoria més el pagament en títols de deute públic, mentre que Espartero premiava els sectors menys afortunats econòmicament.