La Muralla de Barcino [Fitxer informàtic]
/ Alessandro Ravotto ; [dirigida per Isable Rodà de Llança]
Ravotto, Alessandro[Bellaterra] : Universitat Autònoma de Barcelona, 2017
Dirigida per: Rodà de Llanza, Isabel. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Ciències de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana, 2017
1 recur electrònic (753 p.)
La muralla de Barcino va ser erigida, al voltant de les acaballes del segle I aC, com a part del mateix projecte fundacional de la nova colònia. No es limitava, per tant, a concretar la forma urbana, sinó que es tractava d'un element perfectament inserit i coordinat dins d'un mecanisme urbà estudiat amb gran atenció. D'una banda, el recorregut del traçat, l'emplaçament i les característiques estructurals van ser el producte d'una tradició militar que, encara que no fos portada a les últimes conseqüències, atès que la situació geopolítica plasmada per la pax Augusta no el requeria, assentava les bases per un projecte de llarga durada. De l'altra, la clara inspiració als models nord itàlics era una declaració de l'urbanitas que August havia integrat en el seu programa de reorganització - no només política i territorial, sinó també cultural - de l'Imperi. Finalment, es tractava d'una estructura que funcionava conjuntament a la quotidianitat dels habitants: a més de la funció de control dels accessos, per exemple, estava projectada per funcionar conjuntament al cicle de l'aigua: rebia l'aprovisionament de l'aqüeducte, i al seu interior estaven englobats els col·lectors que desaiguaven als fossats. La muralla urbana va ser, durant tres segles, el mirall de les aspiracions de la ciutat: nascuda com un element funcional de la vida civil, va ser inclosa en els programes urbanístics que valoritzaven, entre finals del segle I i l'inici del segle II dC, la façana marítima - el principal motor econòmic de la colònia - fins a quedar, al segle III dC., en un estat lamentable, possiblement víctima de l'èxit econòmic i demogràfic de la ciutat, que en feia una infraestructura obsoleta. Però els criteris fixats pels arquitectes i els enginyers augustals van ser rescatats, i potenciats des del punt de vista poliorcètic quan, cap a finals del segle III dC, el mon romà sencer s'estava fortificant, per enfrentar-se a una situació de malestar i perill generalitzat. En aquest moment, la muralla torna a ser la protagonista de la ciutat: amb un desdoblament del gruix, l'afegit d'un gran nombre de torres i l'adopció dels més avançats recursos militars, inspirats directament per l'enginyeria militar que s'estava posant en pràctica a Roma mateixa en aquests anys, va contribuir a començar una nova etapa de floridesa per a Barcino. La solidesa de les noves defenses va ser un dels elements que Ataülf, molt probablement, al començament del segle V dC va tenir en compte a l'hora de triar Barcelona com a sede regia. En aquest treball s'examina la muralla romana de Barcelona des del punt de vista estrictament arqueològic, actualitzant i homologant les nombroses contribucions anteriors, presentant nombroses noves dades i plantejant línies interpretatives inèdites.
